El paper que juga la família

L'altre dia vaig poder assistir a una reunió amb el responsable de l'EAP, la psicopedagoga del centre i els pares d'un alumne. Vaig poder viure en primera persona les dificultats que es troben algunes famílies en el seu dia a dia. Des de problemes per poder posar límits (fet que afecta de manera molt important al desenvolupament i comportament dels infants) fins a problemes econòmics greus. Totes aquestes dificultats amb les quals moltes famílies es veuen immerses, tenen una repercussió molt rellevant en l'actitud que adopten els nens. 

Els pares en compartir amb nosaltres com era el seu estil de vida, van fer que poguessin entendre una miqueta més el comportament d'aquell nen en concret. Moltes vegades, hi ha gent que no hi veu més enllà del mal comportament que té aquell alumne, o de les actituds negatives que té, però és molt important tenir una visió molt més global per poder entendre la situació. Si que és cert que el nen del qual parlàvem pateix un trastorn de conducta, entre d'altres dificultats, però cal tenir present, que si a casa les coses funcionessin mínimament de manera adequada, la situació milloraria, no vull dir que les dificultats que presenta el nen desapareixerien, ni molt menys, però si que considero que un clima favorable facilitaria la situació i faria que moltes de les situacions que es donen es poguessin reconduir d'una manera molt més fàcil.     

Dislèxia

L'altre dia em vaig trobar un article molt interessant sobre el tema de la dislèxia que m'agradaria compartir amb tots vosaltres. Tots hem sentit parlar d'aquest diagnòstic, però moltes persones encara no saben ben bé amb quines dificultats es troba una persona que té dislèxia. En aquest article s'explica una investigació publicada en Science que ajuda a entendre millor que passa al cervell d'aquestes persones i ajuda a fer un abordadatge futur.

Desitjo que us agradi!

Dislexia, una cuestión de desconexiones

La importància dels Serveis Socials

Aquesta setmana, l'equip psicopedagògic del centre s'han reunit amb els serveis socials de la zona per tal de poder parlar sobre aquells casos que necessiten un atenció especial. Mai havia estat a una reunió amb aquesta entitat, i vaig poder percebre la importància de la tasca que desenvolupen així com també la rellevància de treballar de manera conjunta amb les escoles.

Es van parlar d'aquells alumnes que viuen situacions socials desfavorides i que necessiten que algú vetlli pel seu desenvolupament i integració a la societat. Em va agradar molt amb la delicadesa amb la que parlaven de conflictes i situació de risc en la que viuen alguns dels alumnes del centre i com petits detalls, que a vegades passen desapercebuts per a molts de nosaltres, poden ser un indicador de què aquell alumne està patint una situació complicada. Un dels detalls que més em va cridar l'atenció, va ser com una de les psicopedagogues va destacar el fet que una alumna portés esmorzar només dies puntals, amb la qual cosa van decidir parlar amb la família per tal de poder conèixer que hi ha al darrera d'aquest fet. 

Des del meu punt de vista, considero que és molt important que des de l'escola es treballi de manera tan col·laborativa, ja que els mestres poden oferir informació que als serveis socials se'ls hi pugui passar per alt, així com també és important que l'escola conegui amb profunditat la situació familiar, econòmica i social que viuen els seus alumnes per tal de poder treballar amb ells de la manera més rigorosa possible.

Tot és possible?

Hola de nou!!

Amb l’ajut de tot l’equip de psicopedagogues del centre, vaig cercant els meus objectius d’aquestes pràctiques, cada cop més propera als casos del centre, coneixent cada cas i profunditzant en tot lo possible en cada actuació que fa el meu equip. Però de nou hem rondina pel cap un cas molt especial del que ja vaig fer referència en una posterior entrada, es tracta del nen de 7 anys amb Neurofibromatosis. Després d’unes setmanes d’observació i cada cop més a prop d’ell, tinc la sensació de que estic a punt de saltar el mur amb el que el nen es protegeix. Durant les primeres setmanes l’apropament a ell era fred, però dia a dia amb molt d’esforç he anat guanyant-me la seva confiança, arribant al punt que treballem colze amb colze. Després de capficar-me en el món d’aquesta malaltia, he pogut observar que l’alumne per molt que intentem que aprengui uns coneixements la seva ment no els reten. Durant setmanes va ser frustrant fins que un dia de cop i volta es va recordar d’un exercici simple que vam dur a terme amb el joc de cartes del “Uno”. De tal manera que amb el vist i plau de l’equip psicopedagògic del centre vaig començar a buscar activitats com ara jugar a l’oca, el joc del “penjat”, creant així un vincle el seu cervell que es capaç de recordar activitats en les que ell treballa amb felicitat, de tal manera que així podrem avançar en un aprenentatge lent però significatiu. Pot ser aquesta no es la solució, però veiem una petita evolució que per un nen de les seves característiques estem parlant d’un pas de gegant.

Las Neurofibromatosis

El fet d'estar treballant amb el nen que anteriorment us vaig comentar, m'està fent investigar molt sobre la fibromatosi, és un tema que m'ha cridat molt l'atenció perquè mai n'havia sentit parlar d'aquesta malaltia i he pogut veure que n'hi ha un munt d'informació. M'agradaria compartir amb vosaltres un documental que he trobat sobre la Neurofibromatosi 1 i 2. Està produït per la Asociación Catalana de las Neurofibromatosis, en el què diversos experts en parlen sobre què són i com tractar-la,  i alguns afectats ens expliquen les seves vivències.