Tot és possible?

Hola de nou!!

Amb l’ajut de tot l’equip de psicopedagogues del centre, vaig cercant els meus objectius d’aquestes pràctiques, cada cop més propera als casos del centre, coneixent cada cas i profunditzant en tot lo possible en cada actuació que fa el meu equip. Però de nou hem rondina pel cap un cas molt especial del que ja vaig fer referència en una posterior entrada, es tracta del nen de 7 anys amb Neurofibromatosis. Després d’unes setmanes d’observació i cada cop més a prop d’ell, tinc la sensació de que estic a punt de saltar el mur amb el que el nen es protegeix. Durant les primeres setmanes l’apropament a ell era fred, però dia a dia amb molt d’esforç he anat guanyant-me la seva confiança, arribant al punt que treballem colze amb colze. Després de capficar-me en el món d’aquesta malaltia, he pogut observar que l’alumne per molt que intentem que aprengui uns coneixements la seva ment no els reten. Durant setmanes va ser frustrant fins que un dia de cop i volta es va recordar d’un exercici simple que vam dur a terme amb el joc de cartes del “Uno”. De tal manera que amb el vist i plau de l’equip psicopedagògic del centre vaig començar a buscar activitats com ara jugar a l’oca, el joc del “penjat”, creant així un vincle el seu cervell que es capaç de recordar activitats en les que ell treballa amb felicitat, de tal manera que així podrem avançar en un aprenentatge lent però significatiu. Pot ser aquesta no es la solució, però veiem una petita evolució que per un nen de les seves característiques estem parlant d’un pas de gegant.